El cas Di Stefano (1953)

<p align="justify">Quan Enric Martí Carreto va accedir al càrrec de màxim dirigent de l'entitat el 16 de juliol de 1952, ho va fer heretant un club triomfant i, evidentment, la seva tasca va ser de caràcter continuista.

Durant la temporada que Enric Martí va presidir el Barça, l'equip va continuar la ratxa de títols i es va adjudicar la Lliga, la Copa i la Copa Eva Duarte, però aquesta dinàmica tan positiva es va trencar arran de l'esclat del 'cas Di Stefano', que acabaria provocant la dimissió del màxim dirigent blaugrana.

El Barça, que havia donat una paga i senyal al River, club propietari dels drets de l'astre argentí, va veure com el Reial Madrid arribava a un acord amb el Millonarios de Bogotà, equip on en aquell moment Di Stefano jugava com a cedit. Malgrat que a efectes legals la FIFA donava la raó al Barça i que l'argentí ja s'havia incorporat al Futbol Club Barcelona, la Federació Espanyola, pressionada pels organismes estatals i pel Reial Madrid, va retenir el 'transfer' del jugador impedint així que Di Stefano es pogués alinear oficialment amb el Barça. Aquesta situació es va allargar durant més de tres mesos fins a fer-se insostenible i, finalment, després que la Delegació Nacional d'Educació Física i Esports dictés una sentència segons la qual es prohibia la contractació de jugadors estrangers, el Futbol Club Barcelona va decidir vendre l'argentí al Juventus.

Tot i això, el Reial Madrid no va renunciar a Di Stefano, i finalment, els dirigents esportius espanyols van prendre una decisió salomònica. El crac argentí jugaria amb el Reial Madrid les temporades 1953-54 i 1955-56 i amb el Barça les campanyes 1954-55 i 1956-57. Inicialment, el president blaugrana, Enric Martí, va firmar l'acord, però les múltiples crítiques que va rebre per aquest fet van provocar la seva dimissió el 22 de setembre del 1953.

Poques setmanes després, el Futbol Club Barcelona va decidir renunciar al jugador i el Reial Madrid va fitxar definitivament Di Stefano.